Ni Hitler ni el Anillo son lo que eran

El triomf de ‘Rienzi’ i l’ensopegada amb la IA

Gemma C. Serra
Bayreuth (Alemanya)

No tot el que es rela­ci­ona amb la inno­vació porta a l’èxit. Kat­ha­rina Wag­ner, bes­neta de Ric­hard Wag­ner, ho ha pogut com­pro­var en només dos dies del Fes­ti­val d’Òpera de Bay­reuth, el tem­ple més wag­nerià del món. Tren­car el cànon esta­blert pel besavi i estre­nar Rienzi a Bay­reuth, el fes­ti­val que Kat­ha­rina diri­geix des del 2008, va ser un encert rodó. La batuta de Nat­ha­lie Stutz­mann i un con­cepte que cap­gira l’òpera pre­fe­rida d’Adolf Hit­ler per mos­trar l’enfon­sa­ment d’un tirà, van tenir una aco­llida apoteòsica.

L’estrena de Rienzi va tren­car esque­mes en posi­tiu. La creu de la moneda va venir l’endemà, amb un L’or del Rin que tre­pit­java el ter­reny perillós de la intel·ligència arti­fi­cial (IA). Com s’acos­tuma a dir, la IA aporta avan­tat­ges inqüesti­o­na­bles. Però abu­sar-ne és perillós i, a més, des­tru­eix llocs de feina. Això és el que va pas­sar amb aquesta pri­mera peça de l’Anell del Nibe­lung. Caldrà espe­rar a La Valquíria, Sig­frid i el Cre­pus­cle dels déus per extreure’n un balanç fia­ble. Per a la pri­mera etapa es pot par­lar d’enso­pe­gada, tot i que musi­cal­ment Chris­tian Thi­e­le­mann va sal­var la nit amb una de les seves lliçons de domini sobre les par­ti­tu­res de Wag­ner.

El Rienzi d’Ale­xan­dra Sze­me­redy i Mag­dolna Par­dikta, dues joves escenògra­fes, i el dra­ma­turg Markus Kie­sel, va convéncer tant l’ortodòxia wag­ne­ri­ana com els reno­va­dors. Bay­reuth espe­rava la incor­po­ració d’aquesta òpera en el 150è ani­ver­sari del fes­ti­val. Era arris­cat fer-ho perquè l’obra està con­ta­mi­nada per l’ombra de Hit­ler. El resul­tat és exac­ta­ment el con­trari dels “valors” que hi va veure el dic­ta­dor nazi. Es tras­llada l’ascens del líder que sedu­eix les mas­ses al món actual, on un trum­pista pot apro­piar-se i des­truir la democràcia. 

La lluita pel poder del segle XVI de Wag­ner se situa en la soci­e­tat d’avui, entre ciu­ta­dans hip­no­tit­zats pel telèfon mòbil i Par­la­ments con­ver­tits en apa­ra­dors de la fri­vo­li­tat política. Una estrena excel·lent, que Kat­ha­rina Wag­ner va acom­pa­nyar de dues gales prèvies, dis­cur­sos i refle­xi­ons sobre els vin­cles del fes­ti­val amb el nazisme i l’anti­se­mi­tisme vis­ce­ral de Ric­hard Wag­ner. Bay­reuth va ento­nar un “no a l’anti­se­mi­tisme” amb el can­ce­ller Fri­e­drich Merz i una figura des­ta­cada de la comu­ni­tat jueva, Mic­hel Fri­ed­mann. El fes­ti­val bavarès no s’amaga de la seva història, sinó que hi refle­xi­ona i adver­teix sobre la ultra­dreta emer­gent d’avui.

Thi­e­le­mann va sal­var la pri­mera etapa de l’Anell. Però la incor­po­ració d’imat­ges gene­ra­des amb IA va impe­dir veure el que pas­sava sobre l’esce­nari. Els solis­tes sem­bla­ven esta­qui­rots que des­a­pa­rei­xien enmig de l’ús abu­siu d’imat­ges incon­ne­xes. El res­pon­sa­ble escènic, Mar­cus Lob­bes, ha pres­cin­dit de dra­matúrgies o de fer interac­tuar els seus solis­tes. Des de la butaca resul­tava difícil dis­tin­gir les filles del Rin del Wotan que inter­preta Mic­hael Volle o l’Albe­rich de Joc­hen Sch­mecken­ber­ger. Segu­ra­ment surt més barata la IA que les tra­mo­ies con­ven­ci­o­nals. Pot­ser és la raó que va fer deci­dir a Bay­reuth incor­po­rar l’expe­ri­ment, després de tirar la casa per la fines­tra per Rienzi.