Bayreuth mira al futur entre xiulades a l’‘Anell’
El Festival Richard Wagner compleix 150 anys sense complexos, amb una arriscada aposta per la IA i la fidelitat a la música del compositor alemany
A Katharina Wagner se li il·lumina el somriure quan se li esmenta Barcelona o el Palau de la Música. La besneta de Richard Wagner ha deixat enrere una setmana mogudeta, pel que fa a l’arrencada del Festival d’Òpera de Bayreuth. Els primers dies van estar marcats per la repassada a la història d’aquesta empresa familiar, l’antisemitisme del compositor i la devoció de la generació següent per Adolf Hitler. Després va venir el tsunami de xiulades a l’estrena d’un Anell del Nibelung on la intel·ligència artificial va apropiar-se de l’escenografia. Enmig de tot plegat, Katharina Wagner va introduir propostes innovadores, com una performance en un aparcament, on es combina el pop amb el tribut a Wagner, i una festa techno a l’escenari del teatre inaugurat del seu besavi, el 1876.
Tot això, sense oblidar l’escapadeta que va fer a la primera setmana del festival a Barcelona per presentar-hi la gira de l’orquestra del festival per celebrar el 150 aniversari del festival alemany i del 40è del Festival de Peralada. Arrencarà la gira el 29 d’agost al Palau de la Música, tres dies després de tancar-se la temporada de Bayreuth. Hi portarà els 95 músics de l’orquestra, més dos dels solistes més estimats de la casa, Klaus Florian Vogt i Catherine Foster, i el director granadí Pablo Heras-Casado. De Barcelona viatjaran després a Santander, Sevilla, Madrid i València.
Res no sembla esgotar Katharina Wagner. El dia abans de la inauguració de la temporada, el dissabte 25 de juliol, va atendre els mitjans de comunicació sota els efectes dels analgèsics i després d’una operació d’apendicitis, segons va explicar ella mateixa. L’endemà va pronunciar un discurs recordant, davant el canceller Friedrich Merz i la plana major de la política alemanya i bavaresa, els vincles passats del festival amb el nazisme. Un dia després tornava a parlar-ne en una matinal d’homenatge als músics jueus víctimes del Tercer Reich, prèvia a l’estrena del Rienzi, l’òpera preferida de Hitler.
Katharina Wagner ha estat omnipresent en tots els actes imaginables. La incorporació de Rienzi, per primer cop al festival, era una aposta arriscada. Richard Wagner no l’havia inclòs en vida en el cànon de peces per representar al seu teatre i, al damunt, se la relaciona amb Hitler. Però va ser un èxit rodó, gràcies a la batuta de Nathalie Stutzmann i a la capacitat del dramaturg Markus Kiesel per trastocar l’ídol de masses que va fascinar Hitler amb el fracàs d’un trumpista entossudit a destruir la democràcia.
Amb l’Anell van desfermar-se una tempesta de xiulades compartida entre l’ortodòxia i el públic innovador. No és que Bayreuth rebutgi la IA, sinó que el producte ofert pels seus creadors, Marcus Lobbes i Nils Corte, no està a l’alçada del que s’esperava. La idea era convertir aquest Anell en una passejada pels 150 anys d’història del festival, on Wagner va estrenar la seva tetralogia el 1876. El resultat és un còctel d’imatges atabalador i inconnex.
Un cop més, però, la música va salvar Bayreuth del desastre. La direcció de Christian Thielemann i les veus de Klaus-Florian Vogt i Camilla Nylund, entre d’altres, van portar els wagnerians a l’èxtasi gràcies a una vella recepta de la casa: tancar el ulls, oblidar-se del que passa sobre l’escenari i escoltar la música de Wagner.
Entre l’Or del Rin, La Valquíria, Sigfrid i El crepuscle dels déus, a Katharina Wagner se la va veure rejovenida a l’aparcament del pavelló d’esports de Bayreuth, on un grup de artistes joves ballaven, cantaven o recitaven els textos de Venus, Engel und die Nacht. Era una performance experimental, introduïda com a part de la mirada cap al futur de la directora. Un parell de dies després, l’escenari del teatre va esdevenir una discoteca techno, amb barra de bar inclosa i 1.700 assistents deixant-se emportar per la música electrònica del DJ Alle Farben, un nom que en alemany vol dir “tots els colors”.
Bayreuth va celebrar així els seus 150 anys consolidat com a festival tradicionalista, o lloc de culte a Wagner, però sense pors a la innovació. La IA d’aquell Anell no ha funcionat, com tampoc no va funcionar el 2023 la incorporació de les ulleres de realitat virtual del Parsifal dirigit per Pablo Heras-Casado. En l’actual temporada, s’ha renunciat a unes ulleretes més incòmodes que efectives i tothom sembla gaudir d’aquest alliberament. No és descartable que la IA sigui una bona eina per abaratir costos en futures produccions. De moment, però, no ha superat la fase de rodatge. Bayreuth s’ha revalidat, a més, com un festival sense complexos i solucions pròpies en estius tòrrids com l’actual. És un lloc aliè a les dictadures de dress code, on conviuen l’elitisme de l’smoking amb les sandàlies i els pantalons curts. Aprofitar l’entreacte –d’una hora de rellotge– per treure’s les sabates, arremangar-se els pantalons o el vestit de gala i posar els peus en remull en un estany medicinal veí forma part dels rituals de la casa. Aquest any, més d’un ha optat per anar a les estrenes descalç, potser en previsió de la manca d’un aire condicionat eficient dins el vell teatre dels Wagner.
